Un espai per a la utopia – Xavier Pedrós Cortasa

Ja fa un temps, la senyora Maria, que sovint pren el sol en un banc de la placeta Joan N. García-Nieto, al costat del Casal Infantil i Juvenil de Marianao, em comentava com es trobaven els seus fills, un d´ells amb una situació de depressió personal, i em va dir una expressió que la recordaré sempre: “La ciudad nos enferma”. Quanta raó tenia la senyora Maria! Amb la seva afirmació feia un anàlisi rotund sobre l´individualisme i la soletat que patim a les grans ciutats, a les metrópolis.

L´Associació Amicitia de Sant Boi és una entitat que va néixer per a contribuir a que les persones que hi participen en ella siguin reconegudes pel seu propi nom, acollides no com a “persones amb dificultats i problemes”, sinó en tot cas com a persones amb necessitats d´amistat i caliu, i com a persones amb moltes capacitats, potencialitats i qualitats. I sobre tot, persones amb una gran confiança en què la vida, malgrat tot, mereix ser viscuda, compartida, estimada i… sobre tot somniada.

Els amics i amigues d´Amicitia han creat un niu acollidor que els possibilita avançar en el seu creixement personal i col·lectiu. Ells i elles aporten molta esperança i solidaritat, aquests valors que no cotitzen a la Borsa, però sí aporten alló que deia un savi: “Una persona val més que tot l´or del món”.

Amics, i amigues d´Amicitia, us desitjo que continueu creient fermament en el vostre projecte de construir una “illa d´esperança”, feta amb aquesta xarxa de relacions interpersonals, on emergeix el diàleg profund, la reciprocitat i la fraternitat humana. Vosaltres sabeu prou bé que la confiança és la única manera de bastir la identitat de cada persona i de la comunitat. Vosaltres aporteu guariment, alegria i sabor a la vida, doncs sabeu prou bé per experiència pròpia que el sentit profund de l´existència radica en l´amor solidari i en la creació compartida. Vosaltres heu creat i esteu contínuament recreant un espai comunitari on experimenteu el goig de viure, un espai que és –alhora- alliberat i alliberador, un espai on -a les nits de la gran ciutat- resta il.luminat pel caliu i el foc de l´Amor.

Es conocida la parábola oriental de aquel elefante rodeado de cinco ciegos. Uno de ellos, al tocar una de sus patas, se creía que estaba ante la columna de un templo; otro, cogiendo su cola, pensaba que sostenía una escoba con las manos; otro que le palpaba el vientre, le parecía que estaba debajo de una roca; otro, al topar con la trompa, se espantaba imaginándose que tocaba una serpiente; y el último, palpando los colmillos, pensaba que estaba encaramado en una rama de un árbol. Y discutían entre ellos sobre la certeza de su percepción y cada uno se mostraba muy seguro de su interpretación.

Esta parábola me ha hecho recordar las recientes declaraciones y debates en torno al tema de la inmigración, en el cual han abundado opiniones que eran lesivas y humillantes para las personas inmigrantes. Y entre los argumentos que se han utilizado –desde sectores conservadores-, quisiera apuntar al tema religioso, que resaltaba el hecho de ser católico como un criterio a tener en cuenta a la hora de establecer las prioridades de los cupos migratorios, apostando por dar prioridad a países de América Latina, en detrimento de otros que mayoritariamente tienen religiones diferentes, pensando de manera muy especial en los países del Magreb.

Sin duda, detrás de estos planteamientos hay una utilización política e interesada del hecho religioso, y en concreto de la defensa de un modelo determinado en la concepción de la religión católica con el fin de preservar los intereses económicos e ideológicos del sistema establecido. Se opta por la política del avestruz, esconder la cabeza ante la realidad de un mundo que cada vez será más plural en la expresión de las culturas.

¿Por qué en lugar de vivirlo como un problema, con temor, no se apuesta por el descubrimiento del “otro”, con su diferencia que nos complementa y enriquece? ¿Por qué no apostar por un auténtico diálogo interreligioso e intercultural que nos abra a los otros, desde el abrazo y la ternura de reconocernos como hermanos? ¿Por qué no rescatar lo más hermoso y liberador de cada religión, y apostar por compartir aquella fuerza profunda y común que alienta la búsqueda de la felicidad en todos los seres humanos, cada cual con su cultura, con su expresión religiosa, con sus tradiciones y símbolos… que nos abren al compartir los unos con los otros?

“No hay peor ciego que el no quiere ver” dice la sabiduría popular. En este nuevo año que comienza, ojalá fuéramos capaces de quitarnos las vendas y abrir los ojos ante los demás. Quizás descubriríamos que la violencia no destruye sólo a la víctima, sino también al agresor; que todos nos hacemos mal cuando vivimos devorándonos mutuamente, pues perdemos nuestra capacidad de ser humanos, es de decir, de ser hermanos. Quizás descubriríamos que no tenemos los mismos ojos, el mismo color de la piel,… pero sí la misma Esperanza.

En aquests darrers dies Sant Boi ha estat present en diversos mitjans de comunicació per la campanya d’uns ciutadans contra l’augment dels sous que va acordar l’Equip de Govern de la nostra ciutat (PSC, ICV-EuiA, CIU, ERC), en el primer ple municipal.

Al maig de 2005 vaig escriure un article, que considero que no ha perdut actualitat. Deia el següent:“El cobrament dels sous dels nostres regidors és un tema “tabú”. No es pot tocar. Hi ha un silenci còmplice en tots els partits polítics representats en el nostre Ajuntament, govern i oposició. Prova d’això és que en el primer ple després de les últimes eleccions municipals (es referia a l´any 2003), tots van aprovar un augment significatiu en els seus sous.

Sens dubte, en les grans ciutats existeix una gestió complexa i cal que alguns càrrecs polítics s’alliberin per a això. Però els seus sous s’haurien d’adequar a la realitat social. No pot haver un abisme entre el nivell de renda d’aquests càrrecs públics i els ingressos mitjos de la població, que fa possible amb els seus impostos aquest sistema representatiu.

Proposo que tots els partits de la nostra ciutat signin un manifest, en el qual es comprometin a renunciar als alts sous que perceben i a establir uns criteris de referència per a fixar-los de nou. Alguns criteris podrien ser: sous sobre la base dels ingressos mitjos de la població; sous sobre la base del que cobraven abans en el seu lloc de treball (seguint el model dels delegats sindicals que s’alliberen per al sindicat), etc…

No es tracta que els polítics guanyin diners amb la política, ni que la política els costi diners. Amb això, es destacarien els valors de la solidaritat, la igualtat i el compromís militant. El poble entén molt bé el que deia i feia Diamantino García, el “capellà-obrer” del Sindicat d’Obrers del Camp, quan es referia al estil de la seva militància política: “Los primeros en el servicio, los últimos en el beneficio”. Sant Boi podria liderar un moviment de regeneració ètica en la política. En el debat pendent sobre els pressupostos participatius també es podria incloure aquest tema.”

Fins a aquí l’article. Els partits de l’oposició municipal i altres sectors ciutadans han criticat aquest augment. Renovo la proposta que vaig fer fa ja més de dos anys. I afegeixo més propostes. Enfront de la campanya de denúncia pels alts sous, l’equip de govern té dues alternatives:

• La primera: Fer com l’estruç, que amaga el cap i… a seguir vivint.

• La segona: Que els partits que estan en el govern municipal suspenguin l’augment de sous acordat i obrin un debat públic sobre aquest tema, com un exercici concret de democràcia participativa. En aquest marc, proposo que tots els partits de la nostra ciutat signin un manifest, en el qual es comprometin a renunciar als alts sous que perceben i a establir uns criteris de referència per a fixar-los de nou.

Però també hi hauria altres alternatives: Si no és possible realitzar un acord unitari en aquest tema per part de tots els partits que estan en l’equip de govern, proposo que els partits de l’actual govern que vulguin rectificar, i els partits de l’oposició que critiquen la mesura, PP i Ciutadans, prediquin amb l’exemple: Que renunciïn a la part econòmica dels seus sous que consideren excessiva i lliurin aquests diners a projectes socials d’entitats de Sant Boi, amb acta notarial inclosa.

Aquesta proposta es podria realitzar en el marc previ d’un procés de debat ciutadà en el qual aquests partits s’impliquessin activament per a promoure la democràcia participativa.

Aquest tema no és secundari. Està afectant la credibilitat dels nostres representants polítics. I per això mateix, cal abordar-lo d’una manera oberta i transparent en el debat democràtic i ciutadà.

Hace pocos días, los educadores de la Fundación Marianao recibieron un email:

“Hola, soy Javier (…) un ex alumno del aula-taller, de entre los años 95 al 96, también hice un cursillo de instalador electricista. Mi hermana Cristina también hizo un cursillo en el Casal, ahora no recuerdo cual. ¿Por qué explico esto? Pues porque me gustaría que dierais un enorme abrazo y las gracias a los PEDAZO de profesores que tuve la suerte y el privilegio de tener, ellos eran: Manoli, Rosa, Mercè, Santos (qué grande éste), Xavier Biel, Víctor, Gabriel y alguno que me dejo, pero sí me acuerdo de todos ellos. Gracias a ellos pude entrar en la Escuela Taller de Sant Ramon del año 97, yo aprendí el oficio del cual me gano la vida. Sin mencionar los enormes valores educativos y de convivencia que me enseñaron, aunque yo fuera un poco trasto. No siempre, eh? A veces pienso qué sería de mí de no haber entrado en el Casal, ya que todo lo que se hace en el pasado repercute en el futuro. (…) Ahora vivo en Barcelona y trabajo en Castellbisbal. Os doy todo mi apoyo para que sigáis dando guerra a los niños y sobretodo tener paciencia con ellos, que tengan la misma suerte que yo, la de estar al lado de auténticos profesionales. Un abrazo a todos.”

Una educadora, al comentar el email, dijo: “Sólo por este joven ya vale la pena lo que estamos haciendo”.