Un joven agradecido
Hace pocos días, los educadores de la Fundación Marianao recibieron un email:
“Hola, soy Javier (…) un ex alumno del aula-taller, de entre los años 95 al 96, también hice un cursillo de instalador electricista. Mi hermana Cristina también hizo un cursillo en el Casal, ahora no recuerdo cual. ¿Por qué explico esto? Pues porque me gustaría que dierais un enorme abrazo y las gracias a los PEDAZO de profesores que tuve la suerte y el privilegio de tener, ellos eran: Manoli, Rosa, Mercè, Santos (qué grande éste), Xavier Biel, Víctor, Gabriel y alguno que me dejo, pero sí me acuerdo de todos ellos. Gracias a ellos pude entrar en la Escuela Taller de Sant Ramon del año 97, yo aprendí el oficio del cual me gano la vida. Sin mencionar los enormes valores educativos y de convivencia que me enseñaron, aunque yo fuera un poco trasto. No siempre, eh? A veces pienso qué sería de mí de no haber entrado en el Casal, ya que todo lo que se hace en el pasado repercute en el futuro. (…) Ahora vivo en Barcelona y trabajo en Castellbisbal. Os doy todo mi apoyo para que sigáis dando guerra a los niños y sobretodo tener paciencia con ellos, que tengan la misma suerte que yo, la de estar al lado de auténticos profesionales. Un abrazo a todos.”
Una educadora, al comentar el email, dijo: “Sólo por este joven ya vale la pena lo que estamos haciendo”.
Carnet per punts als Ajuntaments
És un motiu d’alegria comprovar com davant del col·legi Antoni Tàpies i de l’Institut Rubió i Ors, l’Ajuntament ha elevat dos passos per als vianants, posant-los al mateix nivell que les voreres. Ha estat possible després de moltes peticions dels centres escolars, associacions de pares i mares d’alumnes, entitats, reunions, comissions de treball…
Des de fa temps, les associacions de veïns, escoles i grups cívics, han expressat la necessitat d’establir un pla de xoc per a evitar els accidents en la ciutat. L’elevació dels passos de zebra al nivell de les voreres és una de les mesures més eficaces, demostrada en moltes altres ciutats des de fa anys. Ara bé, quan es farà el mateix en els altres “llocs d’alt risc d’accidents” que l’Ajuntament ja té idenficats? Haurem d’esperar encara més anys, escoltant les conegudes excuses? “Els automobilistes protestaran… És molt complex… Ha d’haver vies ràpides de circulació… Els autobusos arribaran amb retard, si hi ha interrupcions en la seva circulació viària… És molt costós…”
L’Ajuntament ha optat per instal·lar, en alguns llocs, unes petites bandes de goma en la via, que no són la solució adequada en els punts d’alt risc. Però, ens preguntem: La vida humana, la vida d’una sola persona, no hauria d’estar per sobre de les consideracions tècniques o polítiques? Quan deixaran els cotxes de ser els reis de la ciutat?
Les estadístiques recents mostren com el carnet per punts ha aconseguit una reducció molt significativa en els accidents mortals de circulació. L’Ajuntament hauria de plantejar-se l’objectiu d’Accidents “Zero”: Cap accident dintre del nucli urbà de Sant Boi! Hi ha moltes altres mesures que es podrien desplegar: reducció de límits de velocitat, zones de prioritat per als vianants, senyalització adequada, carrils bici… Faig una proposta: Que els Ajuntaments tinguessin també un Carnet per Punts que certiqués si la seva actuació és l’adequada en la prevenció dels accidents. Potser estimularia als Ajuntaments a implicar-se amb major agilitat i responsabilitat en el tema de la seguretat viària.
Religió a les escoles?
Comença un nou curs escolar en el qual s’implantarà l’assignatura d’Educació cívica per a la ciutadania i els Drets Humans, posant-se en evidència l’actitud involucionista i intransigent d’un sector considerable de la jerarquia de l’Església catòlica espanyola. Els bisbes qüestionen el dret de l’Estat a contribuir a la formació de la consciència moral i cívica de l’alumnat a tots els centres. Aquest dret mai va ésser qüestionat per la jerarquia eclesial quan ella va tenir un enorme poder ideològic sota el franquisme, abanderant el nacionalcatolicisme. La nova assignatura té per objectiu el ple desenvolupament de la personalitat, el respecte dels principis democràtics de convivència, els drets i les llibertats fonamentals. Un objectiu lloable. Mentrestant, la Conferència Episcopal s’obstina en imposar una assignatura religiosa confessional, obligatòria i avaluable, dins l’horari compartit per tot l’alumnat, obligant a dividir la classe, a l’hora de religió, en funció de les opcions religioses de les famílies, trencant amb el sentit de l’aula com a comunitat educativa que creix i aprèn en la reflexió conjunta. Una segregació que implica que cada alumne/a estudia la “seva” opció, sense possibilitat de conèixer les altres perspectives presents a la classe i a la societat. La realitat del segle XXI demana poder oferir uns crèdits comuns per a tot l’alumnat, que abordi el coneixement del fet religiós i la història de les religions, amb uns continguts impartits per un professorat apte, amb els mateixos drets i deures que el conjunt dels professionals de l’ensenyament. Molts cristians i cristianes, pensem que el lloc més apropiat per a l’educació de la fe és la comunitat cristiana i, juntament amb ella, la família, els moviments cristians, la parròquia… Per això, demanem a la jerarquia de l’Església que abandoni els privilegis que li atorguen els acords subscrits entre l’Estat i el Vaticà signats l’any 1979. El govern hauria de substituir-los per acords de cooperació amb totes les confessions religioses en condicions d’igualtat, en base a la Constitució que defineix l´aconfesionalitat de l’Estat. En aquest conflicte l’Església Catòlica s’hi juga també la seva credibilitat evangèlica.
Don Bosco y la madre Verduna en Sant Boi
Cuentan que un día, Don Bosco y la Madre Vedruna, fundadores de los Salesianos y las Carmelitas respectivamente, bajaron del cielo y llegaron a Sant Boi. Cuentan que se llevaron las manos a la cabeza al contemplar cómo los dos colegios católicos que llevan su nombre vivían de espaldas a la realidad de muchas familias humildes de nuestra ciudad. Vieron que en el barrio centro, el colegio público Lluís Castells se cerró hacía varios años porque sólo asistían alumnos procedentes de familias de la nueva inmigración, especialmente magribís. Había muchas plazas vacantes, pero no había demanda por parte del conjunto de familias autóctonas. También observaron cómo el los colegios públicos eran los que concentraban la gran mayoría de familias inmigrantes. Don Bosco y la Madre Vedruna preguntaron: “¿Cuántos alumnos inmigrantes acogen nuestras dos escuelas católicas? ¿Y cuántos son hijos de familias magribís?” Cuentan las crónicas que Don Bosco y la Madre Vedruna se escandalizaron al ver que las puertas de sus colegios estaban cerradas a estas familias, especialmente las magribís. ¿Por qué? El hecho de ser escuelas de religión católica y las cuotas mensuales “voluntarias” eran causas muy importantes. Las mismas familias magribís se autoexcluían. La Madre Vedruna y Don Bosco también observaron muy preocupados cómo muchas familias autóctonas no querían llevar a sus hijos a determinados colegios públicos porque había demasiados niños magribís. Los dos se dirigieron al Ayuntamiento y a la Generalitat y preguntaron por qué ocurría esto. Les dijeron que la ley garantizaba a las familias el derecho a escoger el centro educativo. La Madre Vedruna y Don Bosco hicieron una encuesta a las familias de los dos colegios religiosos. “¿Por qué lleva su hijo a este colegio?” Muy pocas familias habían respondido que era porque se daba formación religiosa. También vieron cómo en el colegio de las Carmelitas ya no había ninguna religiosa viviendo y en los Salesianos ya quedaban muy pocos dando clases. Cuentan que Don Bosco y la Madre Vedruna, cuando volvieron al cielo, escribieron una carta dirigida a sus comunidades religiosas en la que les decían: “Abrid las puertas a todos por igual, no las cerréis a nadie…”. Y cuentan que, con el tiempo, los pocos salesianos y carmelitas que quedaban, decidieron entregar su patrimonio escolar al Estado para que fueran escuelas públicas de verdad, al servicio de todos, sin distinción de clases sociales ni de credos religiosos, como quisieron Don Bosco y la Madre Vedruna. Y colorín colorado este cuento… no se ha acabado. Muchas personas seguimos soñando que se haga realidad algún día.
(La Fundación Jaume Bofill ha presentado un estudio en el que concluye que en Catalunya las escuelas públicas asumen la educación de un 84% del alumnado inmigrante, un porcentaje que supone más del triple del que le correspondería si la distribución se hiciese de manera equitativa con las escuelas concertadas, financiadas también con fondos públicos.
