Muchos militantes cristianos que estamos comprometidos en las diferentes organizaciones obreras y  populares, creemos firmemente en el principio de la igualdad de derechos y en la no discriminación de las parejas constituidas por personas del mismo género, que tienen derecho a vivir en plenitud su proyecto de vida en común.

Nos sumamos a tantas voces de comunidades y movimientos eclesiales que ya se han manifestado en esta misma línea. Y ante la insistencia de un sector de la jerarquía de la Iglesia de imponer un único modelo de familia, expresamos nuestro malestar porque estos mismos obispos no hayan salido a la calle para manifestarse ante situaciones como la guerra contra Irak;  la carrera armamentística de nuestro  país; la pobreza en el mundo;  la pérdida de lugares de trabajo  provocada por la deslocalización de muchas empresas; los accidentes laborales producidos por la  precariedad laboral; la regularización de las personas inmigrantes; y otras situaciones de injusticia que afectan a la dignidad de la persona y de los pueblos.  

Contemplamos a nuestros obispos crispados frente al gobierno socialista; a los movimientos católicos neo-conservadores aliados con la derecha política y nos sentimos decepcionados profundamente porque se está haciendo una brecha cada vez más profunda entre la Iglesia y muchas personas.

A pesar de todo, seguiremos luchando para que nuestra sociedad y nuestra Iglesia sean espacios de fraternidad, justicia y libertad, tal como lo hizo Jesús de Nazaret (y por eso los poderosos de aquel tiempo -el imperio romano en alianza con la jerarquía religiosa-  lo crucificaron).

Ja fa un temps, la senyora Maria, que sovint pren el sol en un banc de la placeta Joan N. García-Nieto, al costat del Casal Infantil i Juvenil de Marianao, em comentava com es trobaven els seus fills, un d´ells amb una situació de depressió personal, i em va dir una expressió que la recordaré sempre: “La ciudad nos enferma”.  Quanta raó tenia la senyora Maria! Amb la seva afirmació feia un anàlisi rotund sobre l´individualisme i la soletat que patim a les grans ciutats, a les metrópolis.

L´Associació Amicitia de Sant Boi és una entitat que va nèixer per a contribuir a que les  persones que hi participen en ella siguin reconegudes pel seu propi nom, acollides no com a “persones amb dificultats i problemes”, sinó en tot cas com a persones amb necessitats d´amistat i caliu, i com a persones amb moltes capacitats, potencialitats i qualitats. I sobre tot, persones amb una gran confiança en què la vida, malgrat tot, mereix ser viscuda, compartida, estimada i… sobre tot somniada.

Els amics i amigues d´Amicitia han creat un niu acollidor que els possibilita avançar en el seu creixement personal i col·lectiu. Ells i elles aporten molta esperança i solidaritat, aquests valors que no cotitzen a la Borsa, però sí aporten alló que deia un savi: “Una persona val més que tot l´or del món”. 

Amics, i amigues d´Amicitia, us desitjo que continueu creient fermament en el vostre projecte de construir una “illa d´esperança”, feta amb aquesta xarxa de relacions interpersonals, on  emergeix el diàleg profund, la reciprocitat i la fraternitat humana. Vosaltres sabeu prou bé que la confiança és la única manera de bastir la identitat de cada persona i de la comunitat. Vosaltres aporteu gauriment, alegria i sabor a la vida, doncs sabeu prou bé per experiència pròpia que el sentit profund de l´existència radica en l´amor solidari i en la creació compartida. Vosaltres heu creat i esteu contínuament recreant un espai comunitari on experimenteu el goig de viure, un espai que és –alhora- alliberat i alliberador, un espai on -a les nits de la gran ciutat- resta il.luminat pel caliu i el foc de l´Amor.