Un espai per a la utopia - Xavier Pedrós Cortasa

En aquests darrers dies Sant Boi ha estat present en diversos mitjans de comunicació per la campanya d’uns ciutadans contra l’augment dels sous que va acordar l’Equip de Govern de la nostra ciutat (PSC, ICV-EuiA, CIU, ERC), en el primer ple municipal.

Al maig de 2005 vaig escriure un article, que considero que no ha perdut actualitat. Deia el següent:“El cobrament dels sous dels nostres regidors és un tema “tabú”. No es pot tocar. Hi ha un silenci còmplice en tots els partits polítics representats en el nostre Ajuntament, govern i oposició. Prova d’això és que en el primer ple després de les últimes eleccions municipals (es referia a l´any 2003), tots van aprovar un augment significatiu en els seus sous.

Sens dubte, en les grans ciutats existeix una gestió complexa i cal que alguns càrrecs polítics s’alliberin per a això. Però els seus sous s’haurien d’adequar a la realitat social. No pot haver un abisme entre el nivell de renda d’aquests càrrecs públics i els ingressos mitjos de la població, que fa possible amb els seus impostos aquest sistema representatiu.

Proposo que tots els partits de la nostra ciutat signin un manifest, en el qual es comprometin a renunciar als alts sous que perceben i a establir uns criteris de referència per a fixar-los de nou. Alguns criteris podrien ser: sous sobre la base dels ingressos mitjos de la població; sous sobre la base del que cobraven abans en el seu lloc de treball (seguint el model dels delegats sindicals que s’alliberen per al sindicat), etc…

No es tracta que els polítics guanyin diners amb la política, ni que la política els costi diners. Amb això, es destacarien els valors de la solidaritat, la igualtat i el compromís militant. El poble entén molt bé el que deia i feia Diamantino García, el “capellà-obrer” del Sindicat d’Obrers del Camp, quan es referia al estil de la seva militància política: “Los primeros en el servicio, los últimos en el beneficio”. Sant Boi podria liderar un moviment de regeneració ètica en la política. En el debat pendent sobre els pressupostos participatius també es podria incloure aquest tema.”

Fins a aquí l’article. Els partits de l’oposició municipal i altres sectors ciutadans han criticat aquest augment. Renovo la proposta que vaig fer fa ja més de dos anys. I afegeixo més propostes. Enfront de la campanya de denúncia pels alts sous, l’equip de govern té dues alternatives:

• La primera: Fer com l’estruç, que amaga el cap i… a seguir vivint.

• La segona: Que els partits que estan en el govern municipal suspenguin l’augment de sous acordat i obrin un debat públic sobre aquest tema, com un exercici concret de democràcia participativa. En aquest marc, proposo que tots els partits de la nostra ciutat signin un manifest, en el qual es comprometin a renunciar als alts sous que perceben i a establir uns criteris de referència per a fixar-los de nou.

Però també hi hauria altres alternatives: Si no és possible realitzar un acord unitari en aquest tema per part de tots els partits que estan en l’equip de govern, proposo que els partits de l’actual govern que vulguin rectificar, i els partits de l’oposició que critiquen la mesura, PP i Ciutadans, prediquin amb l’exemple: Que renunciïn a la part econòmica dels seus sous que consideren excessiva i lliurin aquests diners a projectes socials d’entitats de Sant Boi, amb acta notarial inclosa.

Aquesta proposta es podria realitzar en el marc previ d’un procés de debat ciutadà en el qual aquests partits s’impliquessin activament per a promoure la democràcia participativa.

Aquest tema no és secundari. Està afectant la credibilitat dels nostres representants polítics. I per això mateix, cal abordar-lo d’una manera oberta i transparent en el debat democràtic i ciutadà.

Hace pocos días, los educadores de la Fundación Marianao recibieron un email:

“Hola, soy Javier (…) un ex alumno del aula-taller, de entre los años 95 al 96, también hice un cursillo de instalador electricista. Mi hermana Cristina también hizo un cursillo en el Casal, ahora no recuerdo cual. ¿Por qué explico esto? Pues porque me gustaría que dierais un enorme abrazo y las gracias a los PEDAZO de profesores que tuve la suerte y el privilegio de tener, ellos eran: Manoli, Rosa, Mercè, Santos (qué grande éste), Xavier Biel, Víctor, Gabriel y alguno que me dejo, pero sí me acuerdo de todos ellos. Gracias a ellos pude entrar en la Escuela Taller de Sant Ramon del año 97, yo aprendí el oficio del cual me gano la vida. Sin mencionar los enormes valores educativos y de convivencia que me enseñaron, aunque yo fuera un poco trasto. No siempre, eh? A veces pienso qué sería de mí de no haber entrado en el Casal, ya que todo lo que se hace en el pasado repercute en el futuro. (…) Ahora vivo en Barcelona y trabajo en Castellbisbal. Os doy todo mi apoyo para que sigáis dando guerra a los niños y sobretodo tener paciencia con ellos, que tengan la misma suerte que yo, la de estar al lado de auténticos profesionales. Un abrazo a todos.”

Una educadora, al comentar el email, dijo: “Sólo por este joven ya vale la pena lo que estamos haciendo”.

És un motiu d’alegria comprovar com davant del col·legi Antoni Tàpies i de l’Institut Rubió i Ors, l’Ajuntament ha elevat dos passos per als vianants, posant-los al mateix nivell que les voreres. Ha estat possible després de moltes peticions dels centres escolars, associacions de pares i mares d’alumnes, entitats, reunions, comissions de treball…

Des de fa temps, les associacions de veïns, escoles i grups cívics, han expressat la necessitat d’establir un pla de xoc per a evitar els accidents en la ciutat. L’elevació dels passos de zebra al nivell de les voreres és una de les mesures més eficaces, demostrada en moltes altres ciutats des de fa anys. Ara bé, quan es farà el mateix en els altres “llocs d’alt risc d’accidents” que l’Ajuntament ja té idenficats? Haurem d’esperar encara més anys, escoltant les conegudes excuses? “Els automobilistes protestaran… És molt complex… Ha d’haver vies ràpides de circulació… Els autobusos arribaran amb retard, si hi ha interrupcions en la seva circulació viària… És molt costós…”

L’Ajuntament ha optat per instal·lar, en alguns llocs, unes petites bandes de goma en la via, que no són la solució adequada en els punts d’alt risc. Però, ens preguntem: La vida humana, la vida d’una sola persona, no hauria d’estar per sobre de les consideracions tècniques o polítiques? Quan deixaran els cotxes de ser els reis de la ciutat?

Les estadístiques recents mostren com el carnet per punts ha aconseguit una reducció molt significativa en els accidents mortals de circulació. L’Ajuntament hauria de plantejar-se l’objectiu d’Accidents “Zero”: Cap accident dintre del nucli urbà de Sant Boi! Hi ha moltes altres mesures que es podrien desplegar: reducció de límits de velocitat, zones de prioritat per als vianants, senyalització adequada, carrils bici… Faig una proposta: Que els Ajuntaments tinguessin també un Carnet per Punts que certiqués si la seva actuació és l’adequada en la prevenció dels accidents. Potser estimularia als Ajuntaments a implicar-se amb major agilitat i responsabilitat en el tema de la seguretat viària.

Comença un nou curs escolar en el qual s’implantarà l’assignatura d’Educació cívica per a la ciutadania i els Drets Humans, posant-se en evidència l’actitud involucionista i intransigent d’un sector considerable de la jerarquia de l’Església catòlica espanyola. Els bisbes qüestionen el dret de l’Estat a contribuir a la formació de la consciència moral i cívica de l’alumnat a tots els centres. Aquest dret mai va ésser qüestionat per la jerarquia eclesial quan ella va tenir un enorme poder ideològic sota el franquisme, abanderant el nacionalcatolicisme. La nova assignatura té per objectiu el ple desenvolupament de la personalitat, el respecte dels principis democràtics de convivència, els drets i les llibertats fonamentals. Un objectiu lloable. Mentrestant, la Conferència Episcopal s’obstina en imposar una assignatura religiosa confessional, obligatòria i avaluable, dins l’horari compartit per tot l’alumnat, obligant a dividir la classe, a l’hora de religió, en funció de les opcions religioses de les famílies, trencant amb el sentit de l’aula com a comunitat educativa que creix i aprèn en la reflexió conjunta. Una segregació que implica que cada alumne/a estudia la “seva” opció, sense possibilitat de conèixer les altres perspectives presents a la classe i a la societat. La realitat del segle XXI demana poder oferir uns crèdits comuns per a tot l’alumnat, que abordi el coneixement del fet religiós i la història de les religions, amb uns continguts impartits per un professorat apte, amb els mateixos drets i deures que el conjunt dels professionals de l’ensenyament. Molts cristians i cristianes, pensem que el lloc més apropiat per a l’educació de la fe és la comunitat cristiana i, juntament amb ella, la família, els moviments cristians, la parròquia… Per això, demanem a la jerarquia de l’Església que abandoni els privilegis que li atorguen els acords subscrits entre l’Estat i el Vaticà signats l’any 1979. El govern hauria de substituir-los per acords de cooperació amb totes les confessions religioses en condicions d’igualtat, en base a la Constitució que defineix l´aconfesionalitat de l’Estat. En aquest conflicte l’Església Catòlica s’hi juga també la seva credibilitat evangèlica.